Que Francesc Pi de la Serra (Barcelona, 6 de agosto de 1942) edite nuevo disco es en sí toda una noticia cultural en Catalunya, y debería ser un acontecimiento anunciado a los cuatro vientos para su general conocimiento, pero va a ser que no. Después de años cantando en directo sin grabar material nuevo, por fin en este 2007 llega su esperado retorno discográfico.
Haciendo un poco de historia de sus inicios, diremos que Pi de la Serra entra a formar parte de Els Setze Jutges en 1962 acompañando a la guitarra a Miquel Porter y poco después ya cantando sus propias canciones forma el grupo "Els 4 gats", combo de jazz-blues-cançó con los que graba 3 discos, después inicia su carrera artística en solitario al margen de modas, a su aire, y finalmenteacaba cantandoal margen de la industria discográfica y quizá no del todo por deseo propio, más biencomo consecuenciade nefastas políticas culturales y de nula promoción de la cançó que hicieron abandonar el mundo de la música a más de uno. Pi de la Serra resistió como pudo, en los últimos años gracias al directo y a su incursión en el mundo de la radio, cuarenta y cinco años después de su debut Pi de la Serra sigue cantando.
Amunt i avall fue su último disco en solitario en 1995, hace ya más de una década, y eso que Quico es todo un referente en la cançó, uno de los históricos, pero de "Pi de la Serra como síntoma" de ciertas anomalías en las políticas de promoción de la cultura catalana ya escribió un magnífico artículo Quim Monzó en 2004, publicado en La Vanguardia.
En 2007 vuelve con Tot (K Industria Cultural) grabado en diciembre de 2006 y enero de 2007, con producción de Josep Maria Borràs y Jordi Freixes, diseño y mezclas de Marc Parrot y Santiago Latorre, arreglos de Josep Maria Borràs, Toni Olaf Sabater, Ricard Miralles y el propio Pi de la Serra.
Tot presenta en conjunto 11 temas: 8 temas propios de Pi de la Serra y tres versiones: su personal homenaje a Ovidi Montllor con Perquè vull, el blues instrumental Hey Hey Baby de Big Bill Broonzy y el canto de La Internacional con el que cierra sus conciertos en directo. Destaca la colaboración al piano del gran Ricard Miralles con inquietantes notas en la revisión del tema Igual que ahir (1968) con variaciones en la letra respecto del original con un guiño a Vázquez Montalbán en lugar del Boris Vian de la primera grabación.
Los 7 temas restantes son nuevos, en los que destaca la pasión de Pi de la Serra por el rythm & blues como deja bien claro en muchos de los temas, al igual que su amor por la guitarra como muestra por ejemplo en el tema instrumental Harlem. En las letras encontramos intacta la acidez y la ironía de siempre de Pi de la Serra, brillan especialmente a mi gusto en letra y música los temas Estocolm, Plurals y Anuncis per paraules con dedicatoria a Paolo Conte, también encontramos un tema en castellano de título larguísimo Para encontrar el camino, hay que ser frágil y fuerte. No hay que temerle al destino, ni a la vida ni a la muerte, su primera grabación original en este idioma.
Buen diseño del disco en el que no se escapa su detalle interior de homenaje a los colores anarquistas, Quico sigue su camino lejos de los poderes políticos, con su mirada crítica y con la sabiduría que dan los años y vuelve con este nuevo disco que es preciso escuchar, por simple amor al arte.
Os dejo a continuación su discografía completa y en catalán un apunte biográfico de Pi de la Serra publicado en www.cantautors.com y la reseña del nuevo disco publicada en el diari Avui el pasado 23 de abril, fecha de su puesta a la venta, vayan corriendo a comprarlo, tenemos un nuevo disco de Pi de la Serra y no es para dejarlo en el olvido. El día 25 de mayo lo presenta en directo en concierto en la Sala Oriol Martorell del Auditori de Barcelona.
DISCOGRAFÍA DE PI DE LA SERRA

45 rpm Edigsa: Les corbates (1963), L´home del carrer (1964) i El senyor (1966).
LP Francesc Pi de la Serra (Edigsa, 1967)
Triat i garbellat (Discophon, 1971)
Disc-conforme (Discophon, 1971)
Fills de Buda (Le Chant du Monde, 1974)
No és possible el que visc (Basf, 1974), també editat a França i Portugal.
Pi de la Serra canta les seves cançons (Le Chant du Monde, 1974, editat a França i Mèxic).
Pi de la Serra a l’Olympia, 8.12.1974 (Basf, 1975)
Palau d’Esports, Barcelona, 27.2.1976 (Basf, 1976)
Pi de la Serra a Madrid (EMI, 1977)
Quico i Maria del Mar. Amb Maria del Mar Bonet (Ariola, 1979)
Katalonien (Amigo, 1980), disc conjunt editat a Suècia.
Pijama de saliva (Edigsa, 1983)
Quico, rendeix-te! (Ariola, 1988)
Qui té un amic (Ariola, 1989)
Amunt i avall (Betibú Produccions, 1995)
¡No pasarán! (Horus, 1997)
Tot (K Industria Cultural, 2007)
***********************************************************
Apunt biogràfic de Cantautors.com
Francesc Pi de la Serra (Barcelona, 1942) és, després de Raimon, el més veterà dels cantautors catalans. Però és també un dels que transmeten un esperit més jove amb les seves cançons. La seva obra ha fascinat arreu del món companys d’ofici d’un gran prestigi, des de Caetano Veloso fins a Paolo Conte, passant per Pablo Milanés i Silvio Rodríguez, a més de Joaquín Sabina, que el reconeix com un dels seus principals mestres. Des del 1962, any en què es va incorporar a Els Setze Jutges (col·lectiu del qual va ser el primer cantant professsional) i va preparar la fundació d’Els 4 Gats (el primer grup de rock en català), Pi de la Serra ha compost un llarg seguit de peces que l’han consolidat comun dels cantautors europeus que han sabut trobar undiscurs artístic més personal i independent.
El seu gust literari entronca amb el surrealisme i els altres corrents de les avantguardes de la dècada del 1920. Aliè a les modes i als condicionaments de la indústria musical, Pi de la Serra manté un compromís social insubornable en el seu exercici de la cançó, que entén com una dissecció crítica de la realitat des d’una mirada poètica, sovint tenyida d’un humor molt subtil i intel·ligent.

************************************************
DIARI AVUI, 23 ABRIL 2007 - PERE PONS
L'autor reapareix i trenca un silenci discogràfic de dotze anys amb 'Tot', malgrat que en cap moment ha abandonat els escenaris ni l'ofici d'escriure cançons
Pi de la Serra, finalment
Per Pere Pons

Envoltat de guitarres, cendrers i llibres, Pi de la Serra rep al seu pis de la plaça de Sant Jaume, on la Nueva Trova cubana, el tropicalisme brasiler i l'heterodòxia de la Nova Cançó -i més enllà- han cuinat alguns dels seus rostits sonors més sucosos. Ara, des de la solitud que determina el signe dels temps i la seva ànima de blues, el músic prefereix parlar del present i de l'immediat. No sembla que el futur, i encara menys el record del passat, li provoquin especial interès. "No sé què faré més endavant ni si aquest disc marcarà una regularitat que farà que faci nous discos més sovint. Dius que l'anterior va ser el 95? Potser sí, tampoc no ho he comptat. Però la veritat és que no sentia la necessitat de fer un disc nou. Veig el sector discogràfic molt perdut i no em venia gens de gust entrar dins un engranatge en què l'autor és el que acostuma a deixar-se de banda. Fins i tot diria que fem nosa", considera.
L'impuls de fer el disc, segons reconeix, va sorgir a causa del seu entorn, i quan li van demanar pel títol, va optar per un genèric Tot, "perquè hi ha una mica de tot i també perquè hi són tots els temes que la banda ha fet a la seva mida".

'Perquè vull'
El grup el formen Amadeu Casas (guitarres), Emiliano Roca (percussions), Xavi Fuster (bateria) i Josep M. Borràs (orgue i direcció musical), i les peces tallades a mida combinen des de velles versions de blues -Hey Hey Baby, de Big Bill Bronzy- fins a creacions noves marca de la casa -Abans de néixer morir, Anuncis per paraules, Plurals-, tributs a l'amistat -Perquè vull, d'Ovidi Montllor-, rescats històrics -Igual que ahir- i curiositats, com ara la versió instrumental de La internacional o l'enregistrament de la seva primera cançó en castellà, de títol inabastable: Para encontrar el camino hay que ser frágil y fuerte, no hay que temerle al destino, ni a la vida ni a la muerte.
Sobre aquest últim tema, explica que va ser una il·luminació. "Només m'ha passat dos cops a la vida, i l'altre va ser amb el tema Igual que ahir. De sobte, no saps com, sents una veu que et dicta unes paraules que tu et trobes escrivint d'una forma gairebé automàtica. Si la canto en castellà deu ésser perquè així em va arribar", dedueix.

L'empremta de Parrot
Pel que fa a Igual que ahir, reviscuda amb Ricard Miralles al piano, no creu que el seu to d'intimitat acústica quedi fora de lloc en la dinàmica més rhythm and blues del disc. "A nivell de concepte, tenia molt de sentit que hi fos, i des d'un punt de vista formal, entenc que ajuda a mostrar un altre vessant de la meva proposta d'ara", detalla.
Enregistrat als estudis de Marc Parrot -Grabaciones Silvestres-, Quico Pi de la Serra (Barcelona, 1942) mostra el seu convenciment que tant les habilitats de Parrot a la taula de so com la seva personal implicació en el procés han facilitat que es percebi certa cohesió en un disc carregat de temes ben diferents entre si. "Els arranjaments de peces com Abans de néixer morir, dedicada a Pallassos Sense Fronteres, deuen molt a la feina d'en Marc", reconeix.
Potser perquè també és un home de ràdio -17 anys conduint el programa setmanal T'agrada el blues?, ara des d'Icat-FM- no ha volgut desaprofitar l'ocasió d'inserir una dedicatòria en cada una de les onze cançons que donen vida al cedé. Des dels esmentats Pallassos Sense Fronteres fins a Ovidi Montllor, al blues, als psiconautes, als forasters, al temps que fa que viu i a la lluita de sempre, no li falten motius ni personatges per posar un rostre o una sensació a tots els temes que hi figuren.
Una peça instrumental com Harlem 4, dedicada al club barceloní i al seu propietari, Daniel Negro, podria definir amb quatre acords l'essència d'un disc sense artificis i carregat de bona energia. Ara convé que s'escampi.

diari AVUI, 23 d'abril del 2007

Portada Rockcol.lecció Maig 2007