Ahora que casi me voy de camino a la Toscana y haciendo memoria de las simples cosas como decía César Isella o de aquellas pequeñas cosas como cantó Serrat, uno de los detalles que recuerdo de la última vez que estuve allí es el simple hecho de disfrutar comiendo un helado por las calles del centro de Florencia, simplemente eso. Y recordando ese instante de placer, casi un año después de esa vivencia se me ocurría lo siguiente, lo leo y me digo: que bobo...
Record de Florència d´agost 1994, en juny 1995
Eren nits de calor en un estiu de joia,
sols i envoltats de gent pels carrers,
asseguts a Piazza del Duomo, al Ponte Vecchio o a la Repubblica
assaborint gelats de tots colors, temps tan dolç!
Gaudint de la ciutat feta a mida.
I en aquest escenari només pau,
només moments de goig entre tu i jo...
ara només són records i cada dia més llunyans,
però Florència segueix enamorant.
© Carlos Gracia Escarp
Traducción: Recuerdo de Florencia de agosto 1994, en junio 1995. Eran noches de calor en un verano jubiloso, solos y rodeados de gente por las calles, sentados en Piazza del Duomo, en el Ponte Vecchio o en la Plaza de la República saboreando helados de todos los colores, tiempo tan dulce! Disfrutando de la ciudad hecha a la medida. Y en este escenario solo paz, solo momentos de gozo entre tú y yo...ahora sólo son recuerdos y cada día más lejanos, pero Florencia sigue enamorando.
Ilustración de cabecera: L´Arno a Ponte Vecchio de Bernardo Bellotto
Este artículo está dedicado al cantautor Joan Isaac, por su amor a Italia y a su cultura, y por ser un puente entre culturas.
Mª Gracia
14 jun 2007 | 01:44 PM
Yo también quiero dedicarle mi comentario a JOAN ISAAC, cantautor y poeta, autor de esta preciosidad de canción que dejo aquí. También quiero darle gracias a la vida, por todo esto que dice la canción y por mucho mas. No sabría como expresarme, así que tomo prestadas las palabras y la música del artista. Un abrazo Carlos...y vaya por Joan Isaac.
Gràcies, vida, gràcies
Per parir-me prop del mar,
sota el sol meridional,
per omplir-me l'horitzó d'oliveres,
pels capvespres de Fornells,
pels oasis de Tozeur,
pel pont vell de Florència.
Pel color del desert
i l'atzur profundíssim dels mars.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies,
gràcies.
Per la música de jazz,
per Joan Manuel Serrat,
per Jacques Brel, Debussy i Mozart,
pels amics que m'has donat,
pels que hi són i els que no hi són,
pels clavells d'un abril a Lisboa.
Pels ulls dels infants
quan travessen la nit dels Tres Reis.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies,
gràcies.
Pel dream-team, pel 0-5,
pels diumenges de gol nord,
on vaig abraçar-me tant al pare,
pels somriures del Carib,
perquè encara no estic tip
de pintar cançons a l'aire.
Perquè estic convençut
que és possible seguir somniant.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies,
gràcies.
Perquè em dónes l'enteniment
per comprendre que a la fi
tot això serà l'equipatge
quan m'enfili al darrer tren
i, com deia un amic meu,
se m'acabin les vacances.
Perquè estic convençut
que aquest dia que neix serà meu.
Gràcies, vida, gràcies,
gràcies, vida, gràcies,
gràcies.
Carles
14 jun 2007 | 01:57 PM
Que magnífica canción ésta de Isaac, y además también habla del Ponte Vecchio de Florencia, casualmente ;) , muchas coincidencias con Isaac en su repaso a las cosas por las que dar gracias a la vida. Besos.
gigi
17 jun 2007 | 08:50 PM
Sobre la situación en Venezuela http://www.orchideadesantis.blogspot.com